Mes: juliol de 2026

Amb motiu del Dia Mundial contra l’Hepatitis (28 de juliol), en aquest tercer article volem explicar una vessant menys coneguda d’aquesta malaltia: la seva relació amb l’odontologia.

TERCERA  PART                                   

Molts pacients es sorprenen quan els preguntem, a l’hora de fer la història clínica, si han patit o pateixen hepatitis. No ho fem per curiositat, sinó perquè és una informació clau per oferir un tractament segur, tant per al pacient com per a l’equip clínic.

Per què preguntem sobre hepatitis a la primera visita?

En qualsevol tractament dental hi ha risc de sagnat: des d’una neteja o un empastament fins a una extracció o una cirurgia d’implants. Això converteix la consulta dental en un entorn on cal ser especialment curós amb el control d’infeccions, ja que els virus de l’hepatitis B i C es transmeten per contacte amb sang.

Conèixer si un pacient té o ha tingut hepatitis ens permet:

·      Adaptar el protocol de bioseguretat i extremar precaucions si és necessari.

·      Valorar possibles alteracions de la coagulació, freqüents en pacients amb malaltia hepàtica avançada.

·      Tenir cura amb la prescripció de fàrmacs que es metabolitzen al fetge (alguns analgèsics, antibiòtics o anestèsics locals poden requerir ajust de dosi).

·      Planificar millor tractaments quirúrgics o invasius.

Manifestacions orals de l’hepatitis

Encara que l’hepatitis és una malaltia hepàtica, pot tenir repercussions a la boca que un dentista sap reconèixer:

·      Icterícia de les mucoses orals, és a dir, un to groguenc al paladar o sota la llengua, que pot ser un dels primers signes visibles de disfunció hepàtica.

·      Liquen pla oral, una condició inflamatòria de la mucosa que s’ha associat especialment amb la infecció crònica per hepatitis C.

·      Xerostomia (sequedat bucal), que pot afavorir l’aparició de càries i problemes periodontals.

·      Alteracions del gust.

·      Major tendència al sagnat gingival en casos amb afectació hepàtica important, per dèficit de factors de coagulació.

Per això, en algunes ocasions, és el mateix dentista qui detecta signes que porten a investigar un problema hepàtic encara no diagnosticat.

Bioseguretat: la nostra responsabilitat amb tots els pacients

Un punt important a destacar és que en una clínica dental ben protocol·litzada, el risc de transmissió d’hepatitis és pràcticament nul, i no perquè es tracti de manera diferent els pacients amb hepatitis coneguda, sinó perquè apliquem les mateixes precaucions universals amb tots els pacients, tinguin o no una infecció diagnosticada. Això és així perquè, com explicàvem al primer article, moltes persones són portadores sense saber-ho.

Aquestes precaucions inclouen:

·      Ús d’instrumental d’un sol ús sempre que és possible.

·      Esterilització rigorosa en autoclau de tot l’instrumental reutilitzable, amb controls periòdics.

·      Ús de barreres de protecció (guants, mascaretes, ulleres, bates) en cada tractament.

·      Desinfecció de superfícies entre pacients.

·      Vacunació de l’equip clínic contra l’hepatitis B, obligatòria per a tot el personal sanitari exposat a risc biològic.

·      Protocols específics d’actuació davant d’un possible accident biològic (per exemple, una punxada accidental), seguint la normativa vigent en matèria de prevenció de riscos laborals.

I si un pacient té hepatitis, es pot tractar amb normalitat?

Sí. Un pacient amb hepatitis, activa o resolta, pot rebre pràcticament qualsevol tractament dental amb normalitat. El que fem és:

1.    Recollir la informació a la història clínica de manera confidencial.

2.    Valorar, si cal, l’estat hepàtic actual (a vegades en coordinació amb el metge o hepatòleg del pacient) abans de tractaments amb més risc de sagnat.

3.    Aplicar el mateix protocol de bioseguretat rigorós que apliquem a tothom.

4.    Ajustar, si escau, la medicació prescrita.

L’objectiu és sempre el mateix: que el pacient rebi el tractament que necessita amb totes les garanties de seguretat, sense estigmes ni tractes diferenciats innecessaris.

Un missatge final

El Dia Mundial contra l’Hepatitis també és una bona ocasió per recordar que la història clínica completa i sincera que ens facilita cada pacient és una de les eines més importants que tenim per cuidar-lo bé. Si tens hepatitis, has passat una hepatitis o simplement no n’estàs segur, digues-ho amb tota confiança al teu dentista: és informació que ens ajuda a fer millor la nostra feina i a protegir-te millor a tu.

En aquesta segona entrada al blog amb motiu del dia mundial contra l’Hepatitis, t’expliquem què és exactament aquesta malaltia, quins tipus existeixen i el per què és tant important la seva prevenció

SEGONA PART

Què és l’hepatitis?

L’hepatitis és una inflamació del fetge. Aquest òrgan és essencial per filtrar toxines, produir proteïnes necessàries per a la coagulació de la sang i ajudar a la digestió. Quan s’inflama, el seu funcionament es veu compromès, i si la inflamació es manté en el temps pot derivar en fibrosi, cirrosi o, fins i tot, càncer de fetge.

Les causes de l’hepatitis són diverses: infeccions víriques, consum d’alcohol, certs medicaments, malalties autoimmunes o l’acumulació de greix al fetge. Tot i això, quan parlem del Dia Mundial contra l’Hepatitis, l’atenció es centra sobretot en les hepatitis víriques, que són les que tenen més impacte en salut pública.

Els cinc tipus d’hepatitis vírica

·      Hepatitis A: es transmet per via fecal-oral, normalment per aigua o aliments contaminats. Sol ser aguda i es resol per si sola, i existeix vacuna preventiva.

·      Hepatitis B: es transmet per contacte amb sang, semen o altres fluids corporals infectats (relacions sexuals sense protecció, agulles compartides, transmissió de mare a fill durant el part). Pot cronificar-se i és una de les principals causes de cirrosi i càncer de fetge al món. Hi ha vacuna eficaç.

·      Hepatitis C: es transmet principalment per contacte amb sang infectada. Actualment existeixen tractaments antivirals molt efectius que poden curar la infecció en la majoria de casos, però no hi ha vacuna.

·      Hepatitis D: només afecta persones que ja tenen hepatitis B, ja que necessita el virus B per replicar-se. Sol agreujar el curs de la malaltia.

·      Hepatitis E: similar a l’hepatitis A pel que fa a la via de transmissió (aigua o aliments contaminats), sol ser autolimitada, encara que pot ser greu en embarassades.

Per què és una malaltia «silenciosa»

Un dels missatges centrals d’aquest dia és que l’hepatitis B i C, en particular, poden no donar símptomes evidents durant anys. Moltes persones porten el virus sense saber-ho, i és precisament aquesta manca de símptomes el que permet que la infecció continuï transmetent-se i que el fetge es vagi danyant de manera silenciosa. Per això l’OMS insisteix tant en el cribratge i el diagnòstic precoç.

Quan apareixen, els símptomes poden incloure cansament persistent, pèrdua de gana, nàusees, dolor abdominal, orina fosca, femtes clares i icterícia (color groguenc de pell i ulls).

Prevenció: la millor eina que tenim

·      Vacunació contra l’hepatitis A i B (no existeix encara vacuna per a l’hepatitis C).

·      Pràctiques sexuals segures i ús de preservatiu.

·      No compartir agulles, xeringues, ni objectes d’higiene personal com raspalls de dents, fulles d’afaitar o tisores de manicura.

·      Esterilització correcta del material en entorns sanitaris, estètics i odontològics.

·      Aigua i aliments segurs, especialment en zones on l’hepatitis A i E són més freqüents.

·      Analítiques de control si es pertany a un grup de risc o simplement per descartar-ho, ja que el diagnòstic precoç millora molt el pronòstic.

Un problema de salut global

Segons l’OMS, les hepatitis víriques causen més d’un milió de morts cada any, una xifra comparable a la de malalties com la tuberculosi o el VIH. L’objectiu mundial és eliminar l’hepatitis com a amenaça de salut pública l’any 2030, i per aconseguir-ho calen més cribratge, més accés a la vacunació i més tractament.

Aquest 28 de juliol és un bon moment per fer-se una pregunta senzilla: saps si estàs vacunat contra l’hepatitis B? Fa temps que no et fas una analítica? Si tens dubtes, consulta amb el teu metge de capçalera.

Avui se celebra el Dia Mundial contra l’Hepatitis, una data impulsada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per conscienciar sobre una malaltia que afecta centenars de milions de persones arreu del món i que, en molts casos, passa desapercebuda fins que ja ha provocat un dany important al fetge.

Des de la nostra Clínica volem aprofitar aquesta efemèride per explicar, en 3 posts:

A  Quines son les funcions del fetge,

B  Què és l’hepatitis, quins tipus existeixen i per què és tan important la prevenció

C  L’hepatitis en l’àmbit odontològic

PRIMERA PART

El fetge: l’òrgan silenciós que ho fa (gairebé) tot

El fetge és la víscera més gran del cos humà. Es troba a la part superior dreta de l’abdomen, protegit per les últimes costelles, i pesa al voltant d’un quilo i mig en un adult.

Com funciona?

1. Arribada de la sang

Cada unitat rep sang de dues fonts:

• Vena porta (≈75%): aporta nutrients absorbits de l’intestí, hormones, fàrmacs i substàncies potencialment tòxiques.
• Artèria hepàtica (≈25%): aporta sang rica en oxigen.

Les dues es barregen als sinusoides, uns capil·lars molt amplis que travessen tota la unitat.

2. El treball dels hepatòcits

Els hepatòcits estan disposats en plaques d’una sola cèl·lula de gruix, de manera que cada hepatòcit està en contacte directe amb la sang.

A mesura que la sang circula lentament pels sinusoides, els hepatòcits:

• capten glucosa, aminoàcids i lípids;
• emmagatzemen glicogen;
• sintetitzen albúmina i factors de coagulació;
• produeixen colesterol i lipoproteïnes;
• transformen amoníac en urea;
• metabolitzen alcohol, medicaments i toxines;
• capten bilirubina.

És un autèntic laboratori químic.

3. La bilis circula en sentit contrari

La sang circula:

Perifèria → vena central

En canvi, la bilis produïda pels hepatòcits circula:

Centre → perifèria

És a dir:

• la sang entra pels angles de l’hexàgon;
• la bilis surt pels mateixos angles.

Així, els dos circuits no es barregen mai.

4. Sortida de la sang

Quan la sang ja ha estat processada:

• arriba a la vena central;
• passa a les venes hepàtiques;
• finalment desemboca a la vena cava inferior i l’aurícula dreta del cor.

5. Sortida de la bilis

La bilis recollida als canalicles biliars passa successivament a:

• conductes biliars interlobulars;
• conductes hepàtics dret i esquerre;
• conducte hepàtic comú;
• vesícula biliar (on s’emmagatzema) o directament al duodè.

Si haguéssim de triar l’òrgan més infravalorat del cos humà, el fetge tindria moltes paperetes per guanyar. No batega com el cor, no pensa com el cervell, no ens fa respirar com els pulmons… i tot i així, sense ell no duraríem ni uns dies. El fetge és una autèntica fàbrica química que treballa 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, sense fer soroll ni queixar-se.

Té un color vermell fosc característic, perquè rep una quantitat enorme de sang: cada minut hi passen prop d’un litre i mig, procedent tant del cor com de l’intestí.

I aquest últim detall és clau per entendre la seva funció principal: el fetge és la primera parada de tot allò que absorbim de l’intestí, abans que arribi a la resta del cos.

Les grans funcions del fetge, explicades sense tecnicismes

1. El depurador: neteja la sang de toxines

Tot allò que mengem, bevem o prenem (alcohol, medicaments, additius, restes del metabolisme) passa pel fetge, que actua com una estació depuradora. Les cèl·lules del fetge (els hepatòcits) transformen substàncies potencialment tòxiques en compostos inofensius o fàcils d’eliminar per l’orina o la bilis. Per això diem que el fetge «desintoxica» el cos, tot i que no en el sentit de les dietes detox de moda, sinó de manera contínua i automàtica, cada segon del dia.

Cal no confondre una digestió pesada amb una intoxicació hepàtica; a una li cal mirar abans què mengem; a una intoxicació del fetge, li cal una ambulància.

2. El fabricant: produeix proteïnes essencials

El fetge fabrica la major part de les proteïnes que circulen per la sang. Entre elles, els factors de coagulació, imprescindibles perquè una ferida deixi de sagnar, i l’albúmina, una proteïna que ajuda a mantenir el líquid dins dels vasos sanguinis i transporta substàncies per tot el cos. Sense un fetge que funcioni bé, una simple ferida podria convertir-se en un problema seriós.

El Sintrom® (acenocumarol) és un anticoagulant que disminueix la capacitat de coagulació de la sang inhibint l’acció de la vitamina K al fetge. Com a conseqüència, es formen menys factors de coagulació funcionals (II, VII, IX i X). Els anticoagulants cumarínics, la família a la qual pertany el Sintrom®, deriven de compostos que durant molts anys també es van utilitzar com a raticides anticoagulants. 

3. El magatzem d’energia: guarda i allibera glucosa

Quan mengem, el fetge emmagatzema part del sucre (glucosa) en forma de glicogen, com si fos una bateria d’energia. Quan portem estona sense menjar, o fem exercici, el fetge allibera aquesta reserva a la sang per mantenir estables els nivells d’energia. És, en certa manera, el nostre coixí anti-fam intern.

4. El productor de bilis: fa possible digerir els greixos

El fetge produeix bilis, un líquid que s’emmagatzema a la vesícula biliar i que s’allibera a l’intestí quan mengem. La bilis actua com un sabó: trenca els greixos en partícules més petites perquè puguem digerir-los i absorbir vitamines com la A, D, E i K, essencials per a la vista, els ossos, la pell i la coagulació.

5. El regulador del metabolisme

El fetge participa en el metabolisme de greixos, proteïnes i hormones. Regula el colesterol, transforma nutrients, i fins i tot ajuda a controlar l’equilibri hormonal, desactivant hormones un cop han fet la seva funció.

6. El reciclador de cèl·lules velles

El fetge també s’encarrega de descompondre els glòbuls vermells vells i reutilitzar-ne els components, com el ferro. D’aquest procés en surt la bilirubina, pigment groguenc que es forma principalment durant la degradació de l’hemoglobina dels glòbuls rojos envellits. Aquesta bilirubina inicial (no conjugada) és transportada per la sang fins al fetge unida a l’albúmina. Els hepatòcits la capten i la transformen en bilirubina conjugada, una forma soluble en aigua, que és excretada amb la bilis cap a l’intestí. Allà, els bacteris intestinals la converteixen en urobilinogen; una part s’elimina amb l’orina i la major part es transforma en estercobilina, responsable del color marró de les femtes. 

Un òrgan amb superpoders: la capacitat de regenerar-se

Una de les característiques més fascinants del fetge és la seva capacitat de regeneració. És l’únic òrgan intern del cos humà capaç de recuperar la seva mida original encara que se n’extirpi fins a un 70%. Aquesta propietat és la que fa possibles els trasplantaments de fetge de donant viu.

Ara bé, aquesta capacitat té un límit. Quan el fetge pateix una agressió constant i mantinguda en el temps (per exemple, per l’alcohol, un virus com el de l’hepatitis, o l’acumulació de greix), les cèl·lules sanes es van substituint per teixit cicatricial. Aquest procés es diu fibrosi, i si avança prou, es converteix en cirrosi, una situació en què el fetge ja no pot recuperar la seva estructura ni la seva funció normal.

Per què diem que és un òrgan «silenciós»?

El fetge no té terminacions nervioses del dolor a la seva superfície, i pot perdre una gran part de la seva funció abans de donar cap símptoma clar. Per això moltes malalties hepàtiques avancen durant anys sense que la persona ho noti. Quan finalment apareixen símptomes com cansament, pèrdua de gana o color groguenc a la pell, sovint el dany ja és considerable — per això el diagnòstic precoç és tan important.

Cuidar el fetge, una feina de cada dia

• Moderar o evitar el consum d’alcohol.
• Mantenir un pes saludable, ja que el greix acumulat al fetge (esteatosi) és cada cop més freqüent.
• Vacunar-se contra l’hepatitis A i B.
• Evitar l’automedicació i respectar les dosis dels medicaments.
• Fer-se analítiques de control periòdiques, especialment si hi ha factors de risc.

El fetge treballa per nosaltres cada minut del dia sense que ens n’adonem. Conèixer-lo una mica millor és el primer pas per cuidar-lo com es mereix.

Nota personal del Dr. Gaset

Abans d’obtenir la llicenciatura en Medicina vaig estudiar uns mesos al Servei d’Hepatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. El seu cap era el Dr. Joan Rodés i Teixidor, extraordinària persona i mestre, clínic eminent. Vaig conèixer de prop els efectes de l’alcohol sobre el fetge i sobre la vida de les persones. Dissociar l’oci de l’alcohol hauria de ser un objectiu de primeríssim nivell social.

Amb motiu del nostre 43º aniversari, en aquesta entrada del blog repassem els canvis que ha patit l’odontologia des del dia que vam obrir la clínica fins al dia d’avui.

El 18 de juliol de 1983, l’Amparo i l’Enric van obrir al públic la Clínica dental Gaset Lacasa; enguany celebrem 43 anys de trajectòria!

La data no va ser casual. Ja havíem acabat la instal·lació dels equips dentals i aquell dia era dilluns, començament de setmana. Ens va semblar el millor moment per iniciar una trajectòria professional que ens donaria més del que mai hauríem imaginat.

El 18 de juliol és una data singular en la història d’Espanya. L’any 1936 va iniciar la Guerra Civil. Durant molts anys, fins al 1977, el 18 de juliol va ser festa oficial a Espanya. El 18 de juliol també era el dia en què molts treballadors cobraven la paga extraordinària d’estiu.

Per a nosaltres, però, aquesta data té un significat molt diferent: representa l’inici d’una carrera professional a Palafrugell que ens ha donat innumerables moments de felicitat. La nostra primera clínica era al carrer Santa Margarida, número 3, al costat del Teatre Municipal. L’any 1989 ens vam traslladar a l’emplaçament actual.

Com era l’odontologia de 1983?
Mirant enrere, la nostra feina era molt diferent a la d’avui:
– L’ortodòncia era poc freqüent; molts pacients encara anaven a Girona. – L’odontopediatria tenia un paper fonamental.
– Es feien moltes extraccions dentals; encara faltaven anys perquè hi hagués dentista al CAP de Palafrugell.
– Les obturacions eren sobretot d’amalgama de plata, tot i que ja començaven les restauracions estètiques.
– Les endodòncies eren escasses; sovint el dilema era conservar o extreure la dent.
– Les pròtesis parcials metàl·liques —els populars «excalèxtric»— eren habituals.
– Les dentadures completes constituïen un autèntic repte artesanal. Sense implants, havien d’aconseguir estabilitat només amb l’experiència del professional.
– Ja disposàvem d’aparell de radiografies intraorals, però no teníem ortopantomògraf ni TAC dental. Les radiografies es revelaven químicament, en cambra fosca.
– Les històries clíniques eren fitxes de cartolina. No hi havia ordinadors. Aleshores començava la ofimàtica i la digitalització.

Avui, en canvi, al box hi conviuen diversos equips informàtics: el del dentista, el de l’auxiliar, el sistema de radiologia digital/TAC i l’escàner intraoral.

Què ha canviat?

En aquests quaranta-tres anys, l’odontologia ha experimentat una transformació extraordinària:
– L’ortodòncia és un tractament habitual.
– Conservem totes les dents possible.
– Les pròtesis, sempre que es pot, es recolzen sobre implants.
– Rehabilitem boques senceres.
– El tractament periodontal és imprescindible.
– Les higienes i les revisions periòdiques ocupen un lloc central en la prevenció.
– L’estètica forma part de gairebé tots els tractaments.

Cal destacar, també, que hi ha un canvi que va més enllà de la tècnica. A principis dels anys vuitanta gairebé no vèiem persones que serréssin les dents. Avui el bruxisme és gairebé una epidèmia. Vivim envoltats de presses, obligacions, cites, trànsit, pantalles, trucades, pagaments, preocupacions i una activitat contínua que sovint no ens deixa descansar. Aquesta tensió es tradueix en una contracció muscular permanent que, moltes vegades, s’expressa serrant les dents, especialment durant la nit.
Palafrugell, Catalunya i la societat sencera han canviat profundament. Alguns canvis han estat extraordinaris; d’altres, probablement, ens han fet perdre una part del benestar amb què vivíem.

Per acabar, volem donar les GRÀCIES:
Gràcies als milers de pacients que ens han confiat la seva salut durant aquests 43 anys.
Gràcies als professionals que han treballat amb nosaltres durant tota la nostra trajectòria.
Gràcies a totes les persones que han fet que aquesta clínica sigui molt més que un lloc on es tracten dents.

Sense vosaltres, aquesta història no hauria existit.
Esperem poder retrobar-nos l’any vinent per celebrar un nou aniversari!

El Dr. Gaset ha realitzat el Curs de Prevenció de la Legionel·losi impartit pel Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya per tal d’instaurar les darreres mesures de prevenció de la malaltia.

La legionel·losi és una malaltia infecciosa causada pel bacteri Legionella pneumophila que es troba de forma natural en ambients aquàtics, rius i llacs, i que pot colonitzar sistemes d’aigua artificials: torres de refrigeració, xarxes d’aigua calenta sanitària, aixetes, dutxes, spas, etc. quan les condicions són favorables: aigua estancada, temperatures entre 20-45°C, presència de biofilm.

El contagi es produeix per inhalació d’aerosols (petites gotes d’aigua) que contenen el bacteri; no es transmet de persona a persona.
Els equips dentals generen aerosols i és per això que s’han de seguir unes mesures que estan contingudes en el RD 487/2022, i que han de seguir totes les clíniques dentals de l’Estat espanyol.

La malaltia es presenta clínicament en dues formes principals:
– Malaltia del legionari: una pneumònia potencialment greu, amb febre alta, tos, dificultat respiratòria i símptomes sistèmics. Requereix tractament antibiòtic específic i pot ser mortal, especialment en persones grans, immunodeprimides o amb malalties respiratòries prèvies.
– Febre de Pontiac: una forma més lleu, similar a una grip, que remet sola sense tractament en pocs dies i no evoluciona a pneumònia.

La legionel·losi es va descobrir arran d’un brot epidèmic molt famós arreu i que va succeir als Estats Units: El brot de Filadelfia (1976). Durant el mes de juliol de 1976, es va celebrar a Filadèlfia una convenció de l’American Legion (una associació de veterans de guerra nord-americans) a l’hotel Bellevue-Stratford. Poc després de l’esdeveniment, 221 assistents van emmalaltir amb una pneumònia greu i 34 persones van morir.

Els metges es van trobar davant un misteri: era una pneumònia que no responia als tractaments habituals i els mètodes de laboratori convencionals no aconseguien identificar cap bacteri causant. Els mitjans de comunicació van batejar la malaltia com «la malaltia dels legionaris«, pel nom de l’associació afectada.

La investigació
Els Centers for Disease Control (CDC) dels EUA van dedicar mesos a investigar el cas. No va ser fins al gener de 1977 que el microbiòleg Joseph McDade, treballant al CDC, va aconseguir aïllar i identificar el bacteri responsable, un microorganisme que fins llavors era desconegut per a la ciència. Es va batejar amb el nom de Legionella pneumophila en honor a l’origen del brot.

Mesures anti-legionel·la a la nostra clínica
Per tal de formar als responsables mèdics de les clíniques dentals, el Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya organitza un Curs de Prevenció de la Legionel·losi. Un cop realitzat el curs per part del Dr. Gaset, hem procedit a la instauració progressiva de les darreres actualitzacions en quant a mesures sanitàries.