El dia 9 de febrer fan festa les dones que es diuen Apol·lònia, bellíssim i sonor nom amb una esplèndida o oberta i amb una audaç ela geminada (malgrat que l’Alcover-Moll, prioritzant la pronúncia popular sobre l’etimologia, prefereix escriure’l amb ela simple). Nom en general no gaire corrent —en el país no ha generat toponímia—, però tradicionalment ha estat un nom ben corrent a Mallorca, on es pronunciava usualment Paloni.

El nom es relaciona amb el déu Apol·lo, déu grec i romà de la bellesa, la poesia, la música i les arts en general, i cap de les muses. Apol·lònia significa ‘aquella que té les qualitats d’Apol·lo’, Déu n’hi do.

Les Apol·lònies deuen el nom a una santa d’Alexandria del segle III que fa part de la corrua de verges màrtirs que darrerament ens omple aquesta secció, tot i que en aquest cas sortim del clàssic guió de les persecucions imperials i del procònsol despietat que les aplica escrupolosament. La història d’Apol·lònia la coneixem per una lletra del bisbe d’Alexandria Dionís, contemporani de la santa, adreçada al bisbe d’Antioquia i conservada a la Història de l’Església de l’historiador cristià Eusebi de Cesarea. Segons aquestes fonts, l’any 248 va haver-hi a Alexandria una revolta popular contra els cristians, alguns dels quals les van passar ben estretes.

A Apol·lònia li van pegar una senyora pallissa i a garrotades li van tomar totes les dents. No satisfets amb aquest recapte, van preparar una foguera i li feren ofertes de cremar-la viva si no pronunciava unes frases blasfemes contra Crist o invocava els déus de Roma. La dona no sols es va negar a tals proposicions sinó que va decidir escurçar la cerimònia llançant-se ella sola a les flames. Però ah, Déu, com sempre, estava preparat per a una intervenció immediata i les flames no li van fer més que el plaer d’un bon aire condicionat en un rigorós dia d’hivern.

La solució per als botxins, com sempre, la decapitació. I la van fer santa —malgrat que el suïcidi és un pecat mortal per a l’Església catòlica— i la seva devoció s’estengué aviat. Les seves relíquies estan escampades per tot el món, sobretot les dents, que són moltes més que les trenta-dues peces reglamentàries.

El papa Pius VI (1717-1799) va voler ajuntar totes les que hi havia escampades per Itàlia i en va arreplegar tres quilos. A França se’n van censar prop de cinc-centes. Això és el que es diu tenir un excel·lent barram. Per l’episodi descrit més amunt de les dents, Santa Apol·lònia és invocada contra el mal de queixal, cosa molt lògica, i és la patrona dels dentistes, cosa que no deixa de ser un poc problemàtica per als estomatòlegs si es pren com a base per al patronatge la tortura i el dolor que es va inferir a la pobra màrtir. Potser més valdria que fos la patrona dels clients dels dentistes.

Molts d’anys, Apol·lònia.